Anteriors entregues de la Revista on line del Club

Hola a tothom!
Pels que no vau poder assistir a les xerrades del Club, aquí us deixo el link amb el resum i altres escrits molt interessants!

http://www.calameo.com/read/0041412672dfaa1d784f9 febrero

http://www.calameo.com/read/00414126739bc5530422d   març

http://www.calameo.com/read/0041412674beae4b3a355 abril

fins aviat!!!

Primera entrega del butlletí mensual del CLUB

Estimadis lector@s, el Club amb Veu Pròpia de Cunit ja tenim revista en línea. Així us podrem mantenir al dia de les activitats i llegir sobre les xerrades si no heu pogut venir.

Aquí teniu el link

http://www.calameo.com/read/0041412672b0f323aaef3

una abraçada i que gaudiu de la lectura!!!

FELICITAT- PART 3

Estimats lectors, aquest any com em va dir un amic: no et desitjo un feliç any nou... si no que desitjo que creis un feliç 2015.

 Doncs suposo que aquesta es la essència de la última part, del que he pogut extreure mentre creava la meva primera "triologia" bloggera.

Les paraules són tan importants, una paraula més o menys implica un món. Aquest CREAR que va afegir el meu amic em va fer veure plenament que seré jo qui em busqui la felicitat.

Ja un dit budista que comenta: "si vols saber el perquè de les teves circumstàncies presents, revisa les causes que vas posar fa deu anys... i si sols saber com serà la teva vida d'aquí deu anys, mira les causes que estàs creant en el present". Jo aquesta frase me la crec 100%. Tot i que no en sóc conscient les 24 hores del dia, ja que la nostra ment pensa un fotiment per segon, si que, a la meva manera, vaig aconseguint que les causes juguin al meu favor. És com passar d'acompanyar algú i fer de copilot a mica en mica decidir portar el volant, és qüestió de decidir jugar!

Qui es compromet a jugar amb les seves causes a partir d'ara! Jo si! És una partida de la quan no ens podrem escapar... t'apuntes?

LA FELICITAT - PART 2

La felicitat implica patiment?... amb això ens vàrem quedar reflexionant a l'anterior post.

La RAE escriu... sufrimiento.

 

1. m. Paciencia, conformidad, tolerancia con que se sufre algo.

2. m. Padecimiento, dolor, pena.

 

No estic massa d'acord amb el fet d'haver de tolerar el patiment, és a dir, que si hi ha alguna cosa que no m'agrada o que em fan, veig o el que sigui que no estic d'acord crec que és important transformar-ho d'alguna manera.

D'altra banda crec que una vida sense compromís i nous reptes no val massa la pena.

 

Amb això que vull dir? Doncs que si no assumim nous reptes la nostra vida pot acabar sent aborrida i plena de negligència i aquí si que crec que hi ha espai perque s'instauri el patiment; d'altra banda, assumir reptes pot ser que ens impliqui patir al principi, però aquest "patiment" té a veure amb la por cap allò que ens és desconegut... aquí que cadascú necessita anar trobant les maneres per transitar els reptes... potser comencem de manera abrupta i una mica destralera, però mica en mica observant als que han passat davant nostre pel camí, podem anar polint el caminar i a la llarga, acompañar amb d'altres que comencen a reptar-se...

 

Crec que si vull seguir apropant-me al camí de la felicitat, vaig a mirar què és el que no he aconseguit fins ara, què és allò que "pateixo" i potser ja ni m'adono que pateixo i, ja que la època convida a la revisió i la posta en marxa dels reptes, us trobo en el següent post a veure de quina manera a quedat la cosa... mentrestant, feliç entrada al meravellós hivern...

LA FELICITAT- Part 1

Em ve de gust fer una PART 1. Tot té una explicació: vaig anar a veure la PART 1 de la PART 3 de Los Juegos del Hambre i tenia mono de fer el mateix, jejej-

 

Quantes de les coses que fem dins les hores que tenim d'estar desperts, les fem amb passió?

 

Avui vull reflexionar sobre la passió i la seva implicació en la concecusió de la felicitat. Em submergeixo a la pàgina del DIEC a veure si en trec l'aigua clara sobre aquest mot que m'ha mogut tant aquests últims dos dies... tot ve d'engrescar-nos amb els amics a dialogar; aquesta vegada el tema era: sóm feliços? què és la felicitat?

 

I vull saber si el concepte de felicitat va lligat amb la passió.

 

Significats que tenen a veure amb el que avui escribim aquí:

 

1.Acció de patir o endurar una pena infligida

2. Emoció intensa

3. Inclinació viva, vehement, violenta, de l’ànim envers una cosa

4. Amor violent

5.Necessitat imperiosa.

6.Afecció o modificació del subjecte psíquic caracteritzada per una polarització tan gran de l’afectivitat en un únic sentiment que deixa afeblides i àdhuc anul·lades la capacitat de judici i la voluntat.
7. Tendència o emoció sexual intensa, fortament arrelada.

 

Repasso cadascuna de les accepcions del mot i m'adono que si les mesclo arribo a la conclusió que la felicitat implica patiment, puc ara arribar a entendre que el que em provoca felicitat alhora em provoca més pors i preocupacions... però no parla de la ment, els pensaments queden esvaïts davant la passió, ja que la felicitat està per sobre de les estratègies mentals i pensaments.

 

A veure doncs, tot això deu voler dir que he de revisar el que faig i veure si estic apassionat en cada moment, em provoqui o no patiment... crec que he d'aprofundir sobre el significat i els límits del patiment. Però això ho deixaré per la propera entrada...

De cara con la muerte

En diez días he topado tres veces con la muerte. Como bien dice el refranero "no hay dos sin tres". Esta experiencia fue de modo descendiente así que no me enteré mucho del efecto dominó.

 

Lo más impresionante de Mireia fue no darme cuenta que se moría; aún y saber de su ardua y larga enfermedad en ningún momento nos tratamos como si algo nos hiciera "enfermos", al contrario, con ella tuve varias e interesantes diálogos y discusiones. Si algo me recuerdo de ella fue su tremendo carácter, aunque por lo general a mi las mujeres con carácter me tiran para atrás, tal vez porque con ella ya no dudaba que seríamos buenos amigos estaba tranquilo en ser quien soy, no me sentí nunca menospreciado a su lado y sí me encontré respaldado para ser la persona que soy... ahora me doy cuenta que Mireia supo más de mi y de mi ser real que personas que están conmigo y pasan más ratos a mi lado... tal vez ellas no quieren que sea quien soy... cómo pesa a veces la mochila de uno...

 

Francisco murió lejos, en tierras italianas después de haber vivir en tierras catalanas durante décadas. A pesar de no haberlo conocido, a él y a mi nos unió una amistad fuerte con la misma persona que seguramente nos describió a ambos. Sé que le gustaba el arte y que era una gran sabio de la historia, pero que la edad le había alejado de nuestra amistad común y emplazado cerca de la familia sanguínea en la bota. En tu muerte pude acompañar a una amistad, acompañar sin sentir tu muerte, más el dolor que queda para los que se quedan aquí...

 

Y la tercera fue por whatsapp, más contemporáneo, más frío, es hermano de alguien a quien aprecio y que he acompañado desde que se supo de la enfermedad, no hay mucho que yo pueda hacer a parte de decirle que ya sabe donde estoy y si necesita algo...

 

En la primera mis emociones de revolvieron, presencié por primera vez la visión de un cadáver, bello y que para mi me parecía que en cualquier momento iba su rostro a despertarse sin más, pero sabiendo hoy que no es así... no puedo imaginar el sentimiento de cuando la persona que se aleja y nos deja es el de la madre de Mireia, no sé imaginar, no sé sentir, no sé, no puedo saber...la muerte es así un espacio de transición en el que no sabemos del cierto.

Violència reflexions

Aquesta setmana he pogut assistir a diversos actes i activitats que s han realizar en relació al 25 de noviembre dia per la erradicació de la violència masclista. A mi el tema de la violència m'ocupa molta estona del temps i m'ocupa ja que opino que no procurem reflexionar de debò sobre el tema. M'he adonat que malgrat ser una persona que vol la pau, a cada moment realitzo actes en els que no he tingut temps a reflexionar sobre el que aquests poden produir en les demés persones implicades. D'altra banda, quan sí he reflexionat abans dels actes i sé que el pas, acció, frase que he dit está feta des d'un lloc de pau, quan la reacció que em torna l'altra és desproporcionada o violenta accepto que no és meu si res meu se'm mou endins.

Vull afagar la idea de res se'm mou endins: hi ha una imatge budista que guardo al cor ja que em fa de brúixola per no fugir de les meves debilitats ni responsabilitats. Imagineu-vos que sou una tassa o un recipient ple d'aigua... en estat habitual ens pensem com a persones d'aigua clara... doncs cada vegada que alguna situació o persona ens provoca una reacció, sentiment que ens fa pensar, mostrar-nos o fins i tot actuar agressivament cal que observem que la situació o persona tan sols fa de cullera...

La cullera és neutra, no ens enganyem, la cullera no pot provocar-nos res a menys que hi hagi res... en aquest cas afegim un nou component a l'ampolla, sucre (que tots sabem que és tan perjudical per la salud però que està intríncic a la nostra naturalesa... com les emocions) si la collera fa que aparegui sucre que "embruta" l'aigua... el sucre és nostre... què en fem d'aquest sucre que s'ha generat i remogut?... és nostre...

A més a més sabeu com continua la historieta budista? Diu que hem d'agrair a la cullera la funció que fa a la nostra vida, ja que sense ella no sabríem que tenim el sucre i no ens motivaríem a millorar com a persones.

Jo m'he barallat amb un nombre prou interessant de culleres fins ara; però ara me n'alegro de saber que ja no em serveix de res, així puc ocupar-me de no acabar amb diabetes o algun problema de circulació del que m'he descuidat mentre criticava a les culleres.