LA FELICITAT - PART 2

La felicitat implica patiment?... amb això ens vàrem quedar reflexionant a l'anterior post.

La RAE escriu... sufrimiento.

 

1. m. Paciencia, conformidad, tolerancia con que se sufre algo.

2. m. Padecimiento, dolor, pena.

 

No estic massa d'acord amb el fet d'haver de tolerar el patiment, és a dir, que si hi ha alguna cosa que no m'agrada o que em fan, veig o el que sigui que no estic d'acord crec que és important transformar-ho d'alguna manera.

D'altra banda crec que una vida sense compromís i nous reptes no val massa la pena.

 

Amb això que vull dir? Doncs que si no assumim nous reptes la nostra vida pot acabar sent aborrida i plena de negligència i aquí si que crec que hi ha espai perque s'instauri el patiment; d'altra banda, assumir reptes pot ser que ens impliqui patir al principi, però aquest "patiment" té a veure amb la por cap allò que ens és desconegut... aquí que cadascú necessita anar trobant les maneres per transitar els reptes... potser comencem de manera abrupta i una mica destralera, però mica en mica observant als que han passat davant nostre pel camí, podem anar polint el caminar i a la llarga, acompañar amb d'altres que comencen a reptar-se...

 

Crec que si vull seguir apropant-me al camí de la felicitat, vaig a mirar què és el que no he aconseguit fins ara, què és allò que "pateixo" i potser ja ni m'adono que pateixo i, ja que la època convida a la revisió i la posta en marxa dels reptes, us trobo en el següent post a veure de quina manera a quedat la cosa... mentrestant, feliç entrada al meravellós hivern...

LA FELICITAT- Part 1

Em ve de gust fer una PART 1. Tot té una explicació: vaig anar a veure la PART 1 de la PART 3 de Los Juegos del Hambre i tenia mono de fer el mateix, jejej-

 

Quantes de les coses que fem dins les hores que tenim d'estar desperts, les fem amb passió?

 

Avui vull reflexionar sobre la passió i la seva implicació en la concecusió de la felicitat. Em submergeixo a la pàgina del DIEC a veure si en trec l'aigua clara sobre aquest mot que m'ha mogut tant aquests últims dos dies... tot ve d'engrescar-nos amb els amics a dialogar; aquesta vegada el tema era: sóm feliços? què és la felicitat?

 

I vull saber si el concepte de felicitat va lligat amb la passió.

 

Significats que tenen a veure amb el que avui escribim aquí:

 

1.Acció de patir o endurar una pena infligida

2. Emoció intensa

3. Inclinació viva, vehement, violenta, de l’ànim envers una cosa

4. Amor violent

5.Necessitat imperiosa.

6.Afecció o modificació del subjecte psíquic caracteritzada per una polarització tan gran de l’afectivitat en un únic sentiment que deixa afeblides i àdhuc anul·lades la capacitat de judici i la voluntat.
7. Tendència o emoció sexual intensa, fortament arrelada.

 

Repasso cadascuna de les accepcions del mot i m'adono que si les mesclo arribo a la conclusió que la felicitat implica patiment, puc ara arribar a entendre que el que em provoca felicitat alhora em provoca més pors i preocupacions... però no parla de la ment, els pensaments queden esvaïts davant la passió, ja que la felicitat està per sobre de les estratègies mentals i pensaments.

 

A veure doncs, tot això deu voler dir que he de revisar el que faig i veure si estic apassionat en cada moment, em provoqui o no patiment... crec que he d'aprofundir sobre el significat i els límits del patiment. Però això ho deixaré per la propera entrada...

De cara con la muerte

En diez días he topado tres veces con la muerte. Como bien dice el refranero "no hay dos sin tres". Esta experiencia fue de modo descendiente así que no me enteré mucho del efecto dominó.

 

Lo más impresionante de Mireia fue no darme cuenta que se moría; aún y saber de su ardua y larga enfermedad en ningún momento nos tratamos como si algo nos hiciera "enfermos", al contrario, con ella tuve varias e interesantes diálogos y discusiones. Si algo me recuerdo de ella fue su tremendo carácter, aunque por lo general a mi las mujeres con carácter me tiran para atrás, tal vez porque con ella ya no dudaba que seríamos buenos amigos estaba tranquilo en ser quien soy, no me sentí nunca menospreciado a su lado y sí me encontré respaldado para ser la persona que soy... ahora me doy cuenta que Mireia supo más de mi y de mi ser real que personas que están conmigo y pasan más ratos a mi lado... tal vez ellas no quieren que sea quien soy... cómo pesa a veces la mochila de uno...

 

Francisco murió lejos, en tierras italianas después de haber vivir en tierras catalanas durante décadas. A pesar de no haberlo conocido, a él y a mi nos unió una amistad fuerte con la misma persona que seguramente nos describió a ambos. Sé que le gustaba el arte y que era una gran sabio de la historia, pero que la edad le había alejado de nuestra amistad común y emplazado cerca de la familia sanguínea en la bota. En tu muerte pude acompañar a una amistad, acompañar sin sentir tu muerte, más el dolor que queda para los que se quedan aquí...

 

Y la tercera fue por whatsapp, más contemporáneo, más frío, es hermano de alguien a quien aprecio y que he acompañado desde que se supo de la enfermedad, no hay mucho que yo pueda hacer a parte de decirle que ya sabe donde estoy y si necesita algo...

 

En la primera mis emociones de revolvieron, presencié por primera vez la visión de un cadáver, bello y que para mi me parecía que en cualquier momento iba su rostro a despertarse sin más, pero sabiendo hoy que no es así... no puedo imaginar el sentimiento de cuando la persona que se aleja y nos deja es el de la madre de Mireia, no sé imaginar, no sé sentir, no sé, no puedo saber...la muerte es así un espacio de transición en el que no sabemos del cierto.