Violència reflexions

Aquesta setmana he pogut assistir a diversos actes i activitats que s han realizar en relació al 25 de noviembre dia per la erradicació de la violència masclista. A mi el tema de la violència m'ocupa molta estona del temps i m'ocupa ja que opino que no procurem reflexionar de debò sobre el tema. M'he adonat que malgrat ser una persona que vol la pau, a cada moment realitzo actes en els que no he tingut temps a reflexionar sobre el que aquests poden produir en les demés persones implicades. D'altra banda, quan sí he reflexionat abans dels actes i sé que el pas, acció, frase que he dit está feta des d'un lloc de pau, quan la reacció que em torna l'altra és desproporcionada o violenta accepto que no és meu si res meu se'm mou endins.

Vull afagar la idea de res se'm mou endins: hi ha una imatge budista que guardo al cor ja que em fa de brúixola per no fugir de les meves debilitats ni responsabilitats. Imagineu-vos que sou una tassa o un recipient ple d'aigua... en estat habitual ens pensem com a persones d'aigua clara... doncs cada vegada que alguna situació o persona ens provoca una reacció, sentiment que ens fa pensar, mostrar-nos o fins i tot actuar agressivament cal que observem que la situació o persona tan sols fa de cullera...

La cullera és neutra, no ens enganyem, la cullera no pot provocar-nos res a menys que hi hagi res... en aquest cas afegim un nou component a l'ampolla, sucre (que tots sabem que és tan perjudical per la salud però que està intríncic a la nostra naturalesa... com les emocions) si la collera fa que aparegui sucre que "embruta" l'aigua... el sucre és nostre... què en fem d'aquest sucre que s'ha generat i remogut?... és nostre...

A més a més sabeu com continua la historieta budista? Diu que hem d'agrair a la cullera la funció que fa a la nostra vida, ja que sense ella no sabríem que tenim el sucre i no ens motivaríem a millorar com a persones.

Jo m'he barallat amb un nombre prou interessant de culleres fins ara; però ara me n'alegro de saber que ja no em serveix de res, així puc ocupar-me de no acabar amb diabetes o algun problema de circulació del que m'he descuidat mentre criticava a les culleres.

Parts de mi

És interessant com una operació pot mostrar-me parts de mi que ni tan sols tenia oblidades.

De petits vivim moltes coses i ens pensem que res queda de cada segon viscut, però no és ben bé així. Qualsevol cosa por ser gravada i en el cor hi tenia moltes coses guardades... fa dies que la cascada batega amb força i jo deixo que brolli perquè tot i que és el meu passat, pel meu cos emocional segueix sent present i ara és present, visc el dolor, la por, el menyspreu, la sensació d'abandó, la poca educació emocional del món adult que em rodejava i segueixo sentint-me així fins a dia d'avui... però ara ja no tinc un espai al cos a on posar aquest rebuig i aquesta negació... ara ja no vull ni necessito viure així...

 Puc crear una nova manera de viure per sobre de tot el que he estat i sigut sense que els fantasmes s’apoderin de la meva imaginació... sé que em costa i que la meva tendència d'anys és amagar el cap, fugir i tirar els problemes als demés... però , de la mateixa manera que desitjo que tothom tingui milers d'oportunitats de crear noves realitats per provar noves maneres de ser més feliços, costi el que em costi, faré els passos que em vagin sortint i els faré amb ganes de provar, d'intentar... de veure que està bé equivocar-me perquè ho hauré viscut... hauré cregut amb mi sense necessitar la mirada aprovadora de les persones...

 Tenir més força de vida és meravellós... cada decisió pot fer-nos caminar cada cop més a prop del present...