LA FELICITAT - PART 2

La felicitat implica patiment?... amb això ens vàrem quedar reflexionant a l'anterior post.

La RAE escriu... sufrimiento.

 

1. m. Paciencia, conformidad, tolerancia con que se sufre algo.

2. m. Padecimiento, dolor, pena.

 

No estic massa d'acord amb el fet d'haver de tolerar el patiment, és a dir, que si hi ha alguna cosa que no m'agrada o que em fan, veig o el que sigui que no estic d'acord crec que és important transformar-ho d'alguna manera.

D'altra banda crec que una vida sense compromís i nous reptes no val massa la pena.

 

Amb això que vull dir? Doncs que si no assumim nous reptes la nostra vida pot acabar sent aborrida i plena de negligència i aquí si que crec que hi ha espai perque s'instauri el patiment; d'altra banda, assumir reptes pot ser que ens impliqui patir al principi, però aquest "patiment" té a veure amb la por cap allò que ens és desconegut... aquí que cadascú necessita anar trobant les maneres per transitar els reptes... potser comencem de manera abrupta i una mica destralera, però mica en mica observant als que han passat davant nostre pel camí, podem anar polint el caminar i a la llarga, acompañar amb d'altres que comencen a reptar-se...

 

Crec que si vull seguir apropant-me al camí de la felicitat, vaig a mirar què és el que no he aconseguit fins ara, què és allò que "pateixo" i potser ja ni m'adono que pateixo i, ja que la època convida a la revisió i la posta en marxa dels reptes, us trobo en el següent post a veure de quina manera a quedat la cosa... mentrestant, feliç entrada al meravellós hivern...

LA FELICITAT- Part 1

Em ve de gust fer una PART 1. Tot té una explicació: vaig anar a veure la PART 1 de la PART 3 de Los Juegos del Hambre i tenia mono de fer el mateix, jejej-

 

Quantes de les coses que fem dins les hores que tenim d'estar desperts, les fem amb passió?

 

Avui vull reflexionar sobre la passió i la seva implicació en la concecusió de la felicitat. Em submergeixo a la pàgina del DIEC a veure si en trec l'aigua clara sobre aquest mot que m'ha mogut tant aquests últims dos dies... tot ve d'engrescar-nos amb els amics a dialogar; aquesta vegada el tema era: sóm feliços? què és la felicitat?

 

I vull saber si el concepte de felicitat va lligat amb la passió.

 

Significats que tenen a veure amb el que avui escribim aquí:

 

1.Acció de patir o endurar una pena infligida

2. Emoció intensa

3. Inclinació viva, vehement, violenta, de l’ànim envers una cosa

4. Amor violent

5.Necessitat imperiosa.

6.Afecció o modificació del subjecte psíquic caracteritzada per una polarització tan gran de l’afectivitat en un únic sentiment que deixa afeblides i àdhuc anul·lades la capacitat de judici i la voluntat.
7. Tendència o emoció sexual intensa, fortament arrelada.

 

Repasso cadascuna de les accepcions del mot i m'adono que si les mesclo arribo a la conclusió que la felicitat implica patiment, puc ara arribar a entendre que el que em provoca felicitat alhora em provoca més pors i preocupacions... però no parla de la ment, els pensaments queden esvaïts davant la passió, ja que la felicitat està per sobre de les estratègies mentals i pensaments.

 

A veure doncs, tot això deu voler dir que he de revisar el que faig i veure si estic apassionat en cada moment, em provoqui o no patiment... crec que he d'aprofundir sobre el significat i els límits del patiment. Però això ho deixaré per la propera entrada...

De cara con la muerte

En diez días he topado tres veces con la muerte. Como bien dice el refranero "no hay dos sin tres". Esta experiencia fue de modo descendiente así que no me enteré mucho del efecto dominó.

 

Lo más impresionante de Mireia fue no darme cuenta que se moría; aún y saber de su ardua y larga enfermedad en ningún momento nos tratamos como si algo nos hiciera "enfermos", al contrario, con ella tuve varias e interesantes diálogos y discusiones. Si algo me recuerdo de ella fue su tremendo carácter, aunque por lo general a mi las mujeres con carácter me tiran para atrás, tal vez porque con ella ya no dudaba que seríamos buenos amigos estaba tranquilo en ser quien soy, no me sentí nunca menospreciado a su lado y sí me encontré respaldado para ser la persona que soy... ahora me doy cuenta que Mireia supo más de mi y de mi ser real que personas que están conmigo y pasan más ratos a mi lado... tal vez ellas no quieren que sea quien soy... cómo pesa a veces la mochila de uno...

 

Francisco murió lejos, en tierras italianas después de haber vivir en tierras catalanas durante décadas. A pesar de no haberlo conocido, a él y a mi nos unió una amistad fuerte con la misma persona que seguramente nos describió a ambos. Sé que le gustaba el arte y que era una gran sabio de la historia, pero que la edad le había alejado de nuestra amistad común y emplazado cerca de la familia sanguínea en la bota. En tu muerte pude acompañar a una amistad, acompañar sin sentir tu muerte, más el dolor que queda para los que se quedan aquí...

 

Y la tercera fue por whatsapp, más contemporáneo, más frío, es hermano de alguien a quien aprecio y que he acompañado desde que se supo de la enfermedad, no hay mucho que yo pueda hacer a parte de decirle que ya sabe donde estoy y si necesita algo...

 

En la primera mis emociones de revolvieron, presencié por primera vez la visión de un cadáver, bello y que para mi me parecía que en cualquier momento iba su rostro a despertarse sin más, pero sabiendo hoy que no es así... no puedo imaginar el sentimiento de cuando la persona que se aleja y nos deja es el de la madre de Mireia, no sé imaginar, no sé sentir, no sé, no puedo saber...la muerte es así un espacio de transición en el que no sabemos del cierto.

Violència reflexions

Aquesta setmana he pogut assistir a diversos actes i activitats que s han realizar en relació al 25 de noviembre dia per la erradicació de la violència masclista. A mi el tema de la violència m'ocupa molta estona del temps i m'ocupa ja que opino que no procurem reflexionar de debò sobre el tema. M'he adonat que malgrat ser una persona que vol la pau, a cada moment realitzo actes en els que no he tingut temps a reflexionar sobre el que aquests poden produir en les demés persones implicades. D'altra banda, quan sí he reflexionat abans dels actes i sé que el pas, acció, frase que he dit está feta des d'un lloc de pau, quan la reacció que em torna l'altra és desproporcionada o violenta accepto que no és meu si res meu se'm mou endins.

Vull afagar la idea de res se'm mou endins: hi ha una imatge budista que guardo al cor ja que em fa de brúixola per no fugir de les meves debilitats ni responsabilitats. Imagineu-vos que sou una tassa o un recipient ple d'aigua... en estat habitual ens pensem com a persones d'aigua clara... doncs cada vegada que alguna situació o persona ens provoca una reacció, sentiment que ens fa pensar, mostrar-nos o fins i tot actuar agressivament cal que observem que la situació o persona tan sols fa de cullera...

La cullera és neutra, no ens enganyem, la cullera no pot provocar-nos res a menys que hi hagi res... en aquest cas afegim un nou component a l'ampolla, sucre (que tots sabem que és tan perjudical per la salud però que està intríncic a la nostra naturalesa... com les emocions) si la collera fa que aparegui sucre que "embruta" l'aigua... el sucre és nostre... què en fem d'aquest sucre que s'ha generat i remogut?... és nostre...

A més a més sabeu com continua la historieta budista? Diu que hem d'agrair a la cullera la funció que fa a la nostra vida, ja que sense ella no sabríem que tenim el sucre i no ens motivaríem a millorar com a persones.

Jo m'he barallat amb un nombre prou interessant de culleres fins ara; però ara me n'alegro de saber que ja no em serveix de res, així puc ocupar-me de no acabar amb diabetes o algun problema de circulació del que m'he descuidat mentre criticava a les culleres.

Parts de mi

És interessant com una operació pot mostrar-me parts de mi que ni tan sols tenia oblidades.

De petits vivim moltes coses i ens pensem que res queda de cada segon viscut, però no és ben bé així. Qualsevol cosa por ser gravada i en el cor hi tenia moltes coses guardades... fa dies que la cascada batega amb força i jo deixo que brolli perquè tot i que és el meu passat, pel meu cos emocional segueix sent present i ara és present, visc el dolor, la por, el menyspreu, la sensació d'abandó, la poca educació emocional del món adult que em rodejava i segueixo sentint-me així fins a dia d'avui... però ara ja no tinc un espai al cos a on posar aquest rebuig i aquesta negació... ara ja no vull ni necessito viure així...

 Puc crear una nova manera de viure per sobre de tot el que he estat i sigut sense que els fantasmes s’apoderin de la meva imaginació... sé que em costa i que la meva tendència d'anys és amagar el cap, fugir i tirar els problemes als demés... però , de la mateixa manera que desitjo que tothom tingui milers d'oportunitats de crear noves realitats per provar noves maneres de ser més feliços, costi el que em costi, faré els passos que em vagin sortint i els faré amb ganes de provar, d'intentar... de veure que està bé equivocar-me perquè ho hauré viscut... hauré cregut amb mi sense necessitar la mirada aprovadora de les persones...

 Tenir més força de vida és meravellós... cada decisió pot fer-nos caminar cada cop més a prop del present...

Trobada de la perfecció corrupta. Ian Bermúdez, escriptor

S’inicia una nova tarda al Garraf. Avui, surto de casa per retrobar una amistat. Estic avisat, surt de permís, amb títols de trastorns que a partir d’ara carrega a la visiblement cansada i fràgil esquena.

 Espero a l’andana prop del mar mentre el sol, acaronat de colors, emprèn el descens. De lluny, veig el tren acostar-se, baixes, però no em veus… Ara sí! Quina abraçada! Vaja! Estàs molt prima!- em dic.

 Caminem agafats cap a casa, el teu riu de paraules m’aclapara, com les onades quan són altes. Arribem a port, trobo pedres que m’asseguren; així, puc acompanyar-te.

-Cafè? Unes galetes? – merda!- cafè doncs…

Segueixo engollint la vivència.

-Recordes com era? Bona nena, bona cara, neguitosa per les notes, sempre els deures a punt   (màscara engrescada per coacció i manipulació uterina).Vaig afartar- me’n! I vaig decidir controlar el que entrava i sortia de la meva boca, recuperar el control. Vols saber el record?… un iogurt en un dia! Va arribar un punt on jo no veia la meva imatge, els marejos m’acompanyaven… no passa res, a ningú li importa, victòria… un dia més amb un iogurt! Marejos, em desperto… a l’hospital… què faig aquí? A mi no em passa res! Deixeu-me en pau!

Por…Evasió… no sé qui sóc…Ni així he aconseguit que m’estimin!Que em mirin!

Fa estona que sagno per dins. Sagno les seves menstruacions perdudes, vomito les construccions alienes, m’enfado pel maltractament familiar, el joc brut de l’egoisme sense límits, del perfeccionisme inútil. Recullo un cos perdut, d’una ànima frenètica, d’ algú que encara no conec. No la puc conèixer, sense amor el seu Ser s’ha emmurallat, tapat per discursos bojos que afecten a persones dèbils. Als més propers ja els està bé la seva veu de nena, així la poden segui culpant de tot allò que no es veuen a dins!

-Estic operada de cordes vocals, cordes que vibren per créixer, per cridar per un espai propi: pareu d’aprofitar-vos! Hipòcrites! pareu de conquerir-me! no podeu controlar-me la ingesta! Aquí mano jo!

Ni aquí la sento autèntica. L’educació tergiversada li embolcalla l’ADN…les  paraulotes prohibides, la ràbia al calaix, a la gent sempre una rialla, la dona viu en pecat, fes això, fes allò… no puc més!!

S’ha fet de nit… mantenir-me a les pedres ─per estimar el seu riu de cabdal desbordat─ se’m fa difícil. Quedo desnodrit d’orelles; però estimo aquest cos de mentida, d’un cor gran, d’una ànima que encara no conec.

Ens acomiadem a l’estació  amb una abraçada que em costa acceptar… massa paraules per concretar una esperança entre els dos que anhelo.  Però sento… que ja he fet tard.

 

Lectura de Abril: una de coaching...

No es lo Mismo, es una obra creada por dos grandes mujeres, Silvia Guarinieri y Miriam Ortiz; la primera, socia fundadora de la Escuela Europea de Coaching y, la segunda, trabaja como docente en ella. En él se analizan 32 distinciones de coaching que utilizan la fuerza del lenguaje para el desarrollo del liderazgo personal y profesional. Aunque por campo de habitual actuación los ejemplos se centras habitualmente en la empresa, las directrices pueden extenderse al campo de lo social e íntimo.

 

De distinguen parejas de vocablos que nos ayudan a devenir conscientes de nuestras creencias arraigadas y con ello, su consecuentes hábitos de comportamiento, y a poder descubrir la belleza y riqueza de los matices, sobretodo en referencia a las interacciones con los demás, a tener más herramientas para no quedarnos enganchados en los remordimientos y resentimientos, ya que seremos conscientes de lo que nos estamos haciendo al mantener nuestros patrones tóxicos.

 

Un libro práctico, ameno, claro y recomendable para cualquier persona que quiera introducirse en el mundo del coaching o sienta curiosidad por esta técnica; también para personas autodidactas en su proceso de auto crecimiento; así como lingüistas y traductores por la pasión por la distinción de los vocablos y la importancia de las palabras para una comunicación efectiva.

 

Algo interesante del libro son sus viñetas que acompañan a visualmente diferenciar los dos vocablos que se estudian.

 

Agradezco esta lectura por haberme abierto el punto de vista en muchos aspectos de mis relaciones personales y me ha aportado esperanza de nuevos caminos para mejorar mis relaciones o por lo menos la actitud que tengo ante ellas. 

Lectura marzo abril : Del miedo al Amor

Del miedo al Amor: el método Pathwork para transformar la relación de pareja, es un libro escrito  o como lo llaman las autoras "canalizado" por Eva Pierrakos y Judith Saly de la Editorial Pax México. Este libro está compuesto por una serie de conferencias sobre temas como los miedos, las razones que nos hacen mantenernos con ellos, la unión entre dos personas, una nueva manera de ver el matrimonio y los lazos entre las personas que lo componen. En las charlas se analiza de manera profunda las relaciones que establecemos a un nivel más íntimo, y las analiza desde el punto de vista de la creación a nivel universal; de la fusión a la que aspiramos todos con otro ser y en sí, con el universo o Dios, digámosle como queramos.
Para mí ha estado revelador a muchos niveles. La esencia del aprendizaje se basa en aceptar que no estamos preparados para amar a otra persona o que no queremos, y en ser sinceros con nosotros mismos y dejar de representar una falsa bondad. Tener la humildad de ver la crueldad que aún existe dentro de nosotros es una buena manera de rendirse y empezar a observar nuestras mentiras y intrincados mentales a nivel más profundo, a enfrentarnos cara a cara con nuestro ser.
Vemos que todo depende de nuestra actitud, de querer desarrollarnos como seres humanos independientes y auto realizados, aceptando nuestro poder creativo (tanto para cosas bonitas como para otras de carácter totalmente destructivo) y ser conscientes de nuestro ideal, al que aspiramos, para de este modo dar pasos concretos para poder ir eliminando los miedos que nos alejan de este objetivo.

Después de leerlo me encuentro liberado, me doy cuenta que he adquirido una visión más amplia y objetiva del poder del lazo entre las personas, sobretodo a nivel íntimo, y a tener unas preguntas y señales claras frente a los miedos que aparecen ya que en alguna de las charlas se habla del tema de la unión sexual, y que la manera en la que lo hacemos nos muestra nuestra evolución emocional, mental y espiritual, sí o sí.

El libro crea un nuevo discurso sobre el papel de la sexualidad: el espacio en el que dos personas implicadas en su propio desarrollo se apoyan  en el desarrollo de cada uno de los miembros para poder llegar a percibir la tremenda energía que nada tiene que ver con el cumplir el deseo furtivo de relaciones sin compromiso. Al contrario, explica sobre un tipo de realización a través de la unión de la corriente sexo-amor que es tan poderosa que tan solo las personas que llevan transitando en el camino hacia la conciencia de su ser superior pueden tener la capacidad de sostener sin echarse atrás.
Lectura totalmente recomendable.

Una de cinema: Anna Karenina

Aquesta setmana he vist la pel.lícula Anna Karenina que venia a la revista Speak Up. En un principi m'hi vaig posar amb l'actitud de em poso algo per anar a dormir i no pensar. I  a mesura que Tom Stoppard em va anar mostrant el seu imaginari i Joe Wright el seu art en direcció em vaig trobar que havien conseguit sorprendre'm i em va agradar. El fet en qüestió és la seva inclusió en el cinema d'escenes teatrals que normalment no percebries possibles en aquest registre com ara una cursa de cavalls, així com un toc de West Side Story en una hivernal Sant Petesburg. La pel.lícula es mou entre les festes i la moral de les capes altes de la societat on la protagonista, Anna Karenina, viu envoltada de benestar i reputació per estar casada amb un ministre i persona d'influència a la ciutat, de temperament seriós i modals estrictes que fan que Anna, sense esperar-ho, en una festa es trobi ballant amb un jove oficial i els dos no puguin escapar del foc que s'encén entre ells. Aquesta relació s'escampa en forma de rumors per tota la societat que s'escandalitza i durà conseqüències nefastes per l'Anna (història recurrent i pesada en la vida de les dones de camins diferents als establerts) perdrà el nom, el marit i més endavant els gelos cap a les noies que s'apropen al Conde Vronsky que pot seguir fent la seva vida en societat, feran que perdi les raons per viure i es suïcidi.

Veiem una societat plena de regles que la gent troba necessàries per imaginar-se el seu dia a dia i que els mantenen en posicions de poder i de vida benestant, còmode i superficial; i que aniquilen amb xafarderies qualsevol expressió de llibertat i nous camins possibles.

Feliç entrada a la primavera!

Lectures mes de febrer 2014

Aquest mes ha estat una pura inmersió de lectures graduades en anglès... d'entre elles he triat les següents:


El clàssic de l'escriptora romàntica anglesa Mery Shelley, Frankenstein. La versió que comparteixo amb vosaltres és de l'editorial Macmillam adaptada al nivel elementary.
En aquesta història trobem com a protagonista en Víctor Frankenstein, un jove ambiciós i obsessionat per descobrir l'orígen de la vida. Un cop aconsegueix anar a la universitat, el seu desig arriba a extrems desorbitats ja que arriba a pagar diners a persones que li porten cadàvers per poder dur a terme els seus experiments.
Una nit, la seva creació monstruosa prendrà vida pròpia i tot l'anel se li tornarà en contra quan s'adona del que realment està passant... el monstre està viu, sol, enfadat... vol venjança... el desenllaç ens posa cara a cara el tema de si els avenços tecnològics estan a disposició de l'home, al ser una creació seva, o  si la cosa acaba per anar al revés... un clàssic de la literatura anglesa del segle dinou, no us el deixeu perdre!


Per altra banda i anant a un registre totalment oposat, apareix la figura de Mr. Bean, el personatge britànic d'humor per excel.lència. Compartint opinions, Mr. Bean o t'agrada i ets fan o no et mou res. Aquest llibre de l'editorial Richmond té com objectiu ajudar als que comencen a desafiar-se amb el "listening"; és ideal i plena de tocs d'humor surrealistes que només es poden donar a la vida d'aquest curiós personatge. Com ja sabeu, tot allò que no t'esperes li passa a Mr. Bean i a més a més, sense cap tipus de vergonya, mantenint el posat britànic: "un nen dins el cos d'un home" l'han descrit així més d'un cop... Aquesta obra tracta de les vacances que passa a França... com aconsegueix el viatge i tooootes les coses que li passen fins arribar a la platja francesa per poder desconectar una mica de tanta pluja... un altre clàssic!

Bye and enjoy your reading!!!!

Biblioteca de Cunit: TALLER DE BIBLIOTERÀPIA

Biblioteca de Cunit: TALLER DE BIBLIOTERÀPIA: Aquest dimecres 12 de febrer a les 17,00 de la tarda, comença el taller de Biblioteràpia.     Una proposta de vuit sessions que ens ofe...

Lectures gener 2014

Aquest mes de gener, de les lectures que m'han alimentat els dies, entre la llenya i les abraçades, destaco dues obres ben diferents:

 

En primer lloc la novel.la titulada La Gatera de la Muriel Villanueva i Perarnau, guanyadora del premi Just M.Casero el 2011 i que fou publicada per la editorial Amsterdam. He de dir que em vaig capbussar dins la lectura sense tenir referències prèvies de l'autora. La descripció i exposició dels llocs i personatges va fer que de seguida em convertís en lector curiós de saber el què sorgiria a la següent pàgina. Un llenguatge planer i un ambient complex em van fer sentir còmode dins la història, era com si hagués comprat una entrada pel cinema i podia veure la novel.la a través de la meva pantalla interior, cada paraula acompanyava el fotograma. El fet d'entrelligar parts de somnis, records, la mescla d'espais físics amb espais de la ment interior em va semblar un joc literari que em va agradar molt.

Els temes que remena l'autora també em van cridar l'atenció, la solitud a l'edat madura, la necessitat de sentir-nos estimats, la pèrdua d'éssers i el procés del dol, la passió que les persones ens desperten, el sexe i, a moments de la lectura, van resorgir aspectes de com penso la meva masculinitat per poder-me'ls remirar i reqüestionar.

Recordo que vaig trigar uns parell o tres dies per despedir-me de la meva primera lectura, recomano la Gatera per qualsevol moment, un bon record.

 

Per altra banda, la segona lectura ens allunya de terres catalanes i ens transporta al Japó. Entre les meves passions està la lectura sobre el budisme de Nichiren Daishonin. En aquest cas, el llibre explica la vida de la Kaneko Ikeda, la muller del president de la organització budista laica internacional SGI (Soka Gakkai Internacional). La Kaneko ja habia tingut possibilitats abans d'escriure les seves vivències, però sempre fou reservada i tan sols va accedir per una editorial japonesa que semblava tenir un interés genuí en la feina de l'organització budista en pro de la pau mundial. El llibre mostra part de la cultura en la que va viure Kaneko, el Japó i els seus valors, el que per ella és viure una vida feliç. Els dos van créixer i viure en ambients humils i ho recorden amb molta tendresa; mica en mica van anar creant una família i forjant els valors del budisme que practiquen als seus fills amb els actes del dia a dia. A mesura que l'organització anava creixent i les responsabilitats del seu marit li omplien l'agenda, ens explica com mantenen la capacitat de poder gaudir del petits moments de la vida i la pau d'una vida plena i creativa. Més endavant, per la condició de salud del seu marit, va decidir acompañar-lo a tots els viatges que relalitza per tal de cuidar sobretot de la seva alimentació, (el Sr. Ikeda desde ben jove havia tingut una salud molt fràgil). Al acompañar-lo va poder veure la tasca que l'organització està fent a nivel internacional i esablir diàlegs amb figures polítiques de tot el món i les seves famílies.

En la meva opinió un llibre interessant, tot i que el xoc de cultures em va causar dubtes pel fet de la tradició japonesa alhora del tracte homes i dones, però vaig entendre la realitat del moment del país i veure com la parellaestán per davant del seu temps amb els valors que transmeten.

 

Feliç lectura!