Trobada de la perfecció corrupta. Ian Bermúdez, escriptor

S’inicia una nova tarda al Garraf. Avui, surto de casa per retrobar una amistat. Estic avisat, surt de permís, amb títols de trastorns que a partir d’ara carrega a la visiblement cansada i fràgil esquena.

 Espero a l’andana prop del mar mentre el sol, acaronat de colors, emprèn el descens. De lluny, veig el tren acostar-se, baixes, però no em veus… Ara sí! Quina abraçada! Vaja! Estàs molt prima!- em dic.

 Caminem agafats cap a casa, el teu riu de paraules m’aclapara, com les onades quan són altes. Arribem a port, trobo pedres que m’asseguren; així, puc acompanyar-te.

-Cafè? Unes galetes? – merda!- cafè doncs…

Segueixo engollint la vivència.

-Recordes com era? Bona nena, bona cara, neguitosa per les notes, sempre els deures a punt   (màscara engrescada per coacció i manipulació uterina).Vaig afartar- me’n! I vaig decidir controlar el que entrava i sortia de la meva boca, recuperar el control. Vols saber el record?… un iogurt en un dia! Va arribar un punt on jo no veia la meva imatge, els marejos m’acompanyaven… no passa res, a ningú li importa, victòria… un dia més amb un iogurt! Marejos, em desperto… a l’hospital… què faig aquí? A mi no em passa res! Deixeu-me en pau!

Por…Evasió… no sé qui sóc…Ni així he aconseguit que m’estimin!Que em mirin!

Fa estona que sagno per dins. Sagno les seves menstruacions perdudes, vomito les construccions alienes, m’enfado pel maltractament familiar, el joc brut de l’egoisme sense límits, del perfeccionisme inútil. Recullo un cos perdut, d’una ànima frenètica, d’ algú que encara no conec. No la puc conèixer, sense amor el seu Ser s’ha emmurallat, tapat per discursos bojos que afecten a persones dèbils. Als més propers ja els està bé la seva veu de nena, així la poden segui culpant de tot allò que no es veuen a dins!

-Estic operada de cordes vocals, cordes que vibren per créixer, per cridar per un espai propi: pareu d’aprofitar-vos! Hipòcrites! pareu de conquerir-me! no podeu controlar-me la ingesta! Aquí mano jo!

Ni aquí la sento autèntica. L’educació tergiversada li embolcalla l’ADN…les  paraulotes prohibides, la ràbia al calaix, a la gent sempre una rialla, la dona viu en pecat, fes això, fes allò… no puc més!!

S’ha fet de nit… mantenir-me a les pedres ─per estimar el seu riu de cabdal desbordat─ se’m fa difícil. Quedo desnodrit d’orelles; però estimo aquest cos de mentida, d’un cor gran, d’una ànima que encara no conec.

Ens acomiadem a l’estació  amb una abraçada que em costa acceptar… massa paraules per concretar una esperança entre els dos que anhelo.  Però sento… que ja he fet tard.